Conall

^

Els treballadors guanyen més que els caps

Els treballadors guanyen més que els caps

Pensar que els treballadors guanyen més que els caps escapa de qualsevol classificació. Si formulem la pregunta “Els treballadors guanyen més que els caps?” en qualsevol fórum, d’entrada la resposta serà: “No”.

El treballador és qui executa el treball encomanat, qui tira de la locomotora, qui pateix les inclemències del temps i de tot tipus, qui viu en primera persona els problemes que sorgeixen quotidianament, per un sou minúscul en comparació amb els dels seus caps.

Als caps se’ls valora diferent i perceben uns emoluents superiors per posseir una sèrie de qualitats (compromís amb l’empresa, valentia, poder de decisió, resistència a la pressió, carisma, capacitat de comunicació…) Això és, si més no, el que succeeix a la majoria d’empreses. Però què succeeix al món de l’esport?

L’entrenador (el cap) d’un equip intenta comunicar als seus jugadors les il·lusions i els somnis de la seva ànima d’esportista. Deia Nietzche:

“Arriscar-se, sense guia ni compàs, per l’oceà dels dubtes és la perdició per a un cervell jove”.

I, no obstant això, l’esportista/treballador sol guanyar més que el seu cap. Encara que recordem a Beethoven: l’art no pot deshonrar-se en tractar aspectes escandalosos. Assumpte delicat.

La difícil tasca de ser cap

L’entrenador (el cap) d’un equip és un director d’orquestra. I malgrat que l’orquestra sigui excel·lent, el director no només ha de dirigir. Ha de preparar tots els detalls, la seva disposició i la seva proporció harmoniosa dins del conjunt. El director d’orquestra ha de saber lluitar contra els mals costums que sovint s’introdueixen en l’orquestra, contra la mecanització que condueix fatalment a la rutina. I per evitar-ho, ha de mantenir la vivacitat del sentiment artístic en els seus músics per aconseguir que la música parli.

Al món de l’esport, succeeix exactament igual. La tècnica està al servei d’una finalitat més elevada. El director/entrenador (el cap) ha de començar per ser rigorós amb ell mateix, preguntar-se si aconsegueix fer comprensibles les seves idees i els seus sentiments. No es pot exigir tot als altres.

La idea que no ha de perdre’s de vista és establir una comunicació. Toscanini, considerat com el més gran director d’orquestra de la seva època, deia que l’orquestra té tendència a declarar fàcil una obra molt coneguda, i per tant, a no posar tota l’atenció necessària en la seva execució. De nou, la coincidència amb el que succeeix al món de l’esport és enorme.

No obstant això, l’esport no funciona com les empreses. Quin entrenador (el cap) cobra més que els seus jugadors? Llavors, si a un entrenador (el cap) se li paga menys, estaran d’acord amb mi que hi ha alguna cosa que no quadra.

Fa anys, li van preguntar a Pau Casals: “Quan un dia dirigeix, i l’endemà toca el violoncel sota la batuta d’una altra persona, com s’ho fa per passar en 24 hores del paper de general al de simple soldat?”. I Pau Casals va contestar: “Sempre soc general”. La gran diferència en aquest cas és que l’entrenador (el cap) no canvia mai els papers.

Definitivament, quan el soldat guanya més que el general, és que alguna cosa no funciona.

PREV

No sabía que era impossible i justament per això ho va aconseguir

NEXT

Aconseguir objectius

WRITTEN BY:
})(jQuery)